Pinus pinea

Gènere: Pinus

Espècie: pinea

Família: Pinàcies

Nom popular: Pi pinyer, pi ver

Distribució natural: Habita en el contorn de la regió mediterrània, sobretot en el sud d'Europa i oest d'Àsia. El seu origen real, però, és incert, ja que és una espècie extensament cultivada des de l'antiguitat. A la Península Ibèrica es troba formant boscos purs o mixtes amb Pinus pinaster o Quercus suber, fins als 1000 m s.n.m.

Humitat: Baixa o Mitjana

Insolació: sol

Requeriments edàfics: Sòls principalment arenosos i poc compactats (inclosos els arenosos marins i les dunes fixes). Prefereix els sòls silícics, però també viu bé en els calcaris si no són molt pesats ni agilosos. Suporta sòls pobres en nutrients i en matèria orgànica.

PH: Sense tendència limitant

Color A: Sense interès ornamental

Floració: Primavera

Porte: Arbori (alçada: 30 m; amplada: 10 m)

Fulles: Persistents

Resistència al fred: Zona 7 (-17,7 a -12,3º C)

Característiques: Pi robust, amb la copa arrodonida en els exemplars joves i en forma de paraigües, densa, en els adults. El tronc és recte i cilíndric, ramificat només a la part superior, amb l'escorça de color marró grisenc, que es desprèn amb facilitat, deixant a la vista capes de color més vermellós. Fulles aciculars, de color verd clar, lleugerament rígides i punxants. Pinyes solitàries o en grups de 2 o 3, grans, ovades o globoses, de color marró vermellós, brillants. Cada esquama porta dos pinyons comestibles. És un arbre de creixement mig.

Usos freqüents: És molt bon fixador de terrenys arenosos, sobretot de dunes properes a la costa. També s'utilitza com a arbre ornamental pel seu port i l'ombra que projecta.

Jardinería: Planta amb pocs requeriments. És un dels pins autòctons més resistent a la sequera.

Agrupacions:  Autòctones.  Persistents.  Perennifòlies.  Arbòries.  Adaptades a zones litorals.